Un espacio personal en el que comparto reflexiones, vivencias, ideas, fotos, música, etc. que considero interesantes, útiles o divertidas.
Mi deseo es disponer de un espacio gratuito en internet, donde publicar lo que me parezca oportuno, siempre desde mi punto de vista personal. Material que sea propio y de otros autores.

Incluyo también un blog sobre mi ya finalizada etapa profesional, con contenidos que durante años han estado en una web informando sobre nuestro gabinete, el Gaps. La web y el gabinete no están ya disponibles.

martes, 30 de octubre de 2018

Parlem de la mort?


Parlaries seriosament i en profunditat sobre la mort amb persones desconegudes?
Això és el que es fa en un “cafè de la mort”. Es tracta de cafès en els que hi vas quan vols, per a reflexionar sobre la mort. Hi ha diferents models. En alguns, quan hi arribes seus allí on hi ha un lloc lliure en una de les taules de quatre o sis persones. Hi ha pastes, aigua i café. Algú presenta les regles de joc i es fan preguntes com: Com voldries que fós el teu funeral? O  Què és per a tu la mort? Vols ser donant d’òrgans quan moris?  Un dels objectius és facilitar l’ocasió de parlar de la mort obertament i de manera serena en un ambient respectuós i càlid. Aquest és un context diferent de les iniciatives ja existents des de fa un munt d’anys com son grups d’ajuda mútua o trobades grupals terapèutiques. Sembla que els cafés de la mort  es van iniciar a Londres cap a l’any 2011, i que a Catalunya ja ni ha algún. Em sembla una bona oportunitat per a intimar respecte un fet tant universal com és la mort. 

S’apropa Tots Sants, la Castanyada i, des de fa uns anys, també Halloween. Per tant, aquests dies sembla força oportú parlar de la mort, i aquí ho farem d’una manera que no és massa habitual.


Quan l’any 1989 vaig començar a incloure la mort i altres pèrdues significatives en els meus interessos professionals com a psicoterapeuta, s’afirmava que a les societats avançades la mort era llavors un gran tabú com ho havia estat el sexe fins feia no gaire. I ¿podem afirmar en data d’Octubre de 2018 que ja no és així? Efectivament ja no és així. Es pitjor. I segurament algú estarà pensant ara “Parlar de la mort i altres pèrdues, si que encara és tabú per a moltes persones, però amb el sexe no passa el mateix. Del sexe se’n parla molt… De sexe s’en practica molt”.  Doncs no!
Be, si. Practicar-lo si. Ara be, parlar-ne seriosament i des de la vivència interior de cada persona, no. Llevat d’honroses excepcions, tot allò relacionat amb el dolor anímic, es tracta per damunt o es vanalitza mitjançant llibres, notícies, videojocs, pel·lícules, series d’assassinats, de guerra i altres tipus de violència, desastres, morts... No obstant això, en poques ocasions es tracta a fons la sexualitat, la mort, altres pèrdues i altres situacions difícils de gestionar humanament.
En relació al tema que avui ens ocupa, encara que no tothom ho fa, es cert que sovint es viu d’esquenes a la mort com si aquesta no fós inherent a la vida. Si no es perque de tant en quant la mort ens colpeja de ben d’aprop, no es tindria gaire en compte. Per què? Per no fer-nos conscients que som finits; per evitar el buït. Vivim com si la mort no existís, i això ens perjudica perque els adults no ens preparem, i per tant, no preparem als infants i adolescents. No ens n’ensenyen. No aprenem a gestionar-nos adientment amb la mort i altres pèrdues.

Morim perque vivim. Aprendre a gestionar-nos be amb la mort, és aprendre a gestionar-nos be amb la vida. En l’anterior article parlaba de la necessitat de transformar saludablement el dol, és a dir permetre que les ferides emocionals cicatritzin, o païr allò tan difícil de païr... 
I com que les persones expertes afirmen que el dolor davant una pèrdua és universal, independentment de la cosmovisió que una persona tingui, més enllà de creences religioses, tradicions espirituals i filosofies, les eines que aprenguem a fer servir en relació a la mort, ens serveixen per a altres pèrdues, i viceversa.

Be, i ara, canviem d’actitud. Ja hem filosofat una mica. Ja ens hem queixat una altra mica… Ara parem de lamentar-nos; parem de dir allò que no està prou be, i parlem de què podem fer en concret per gestionar adientment o gestionar millor la mort per tal que l’evitació no ens perjudiqui massa a nivell físic, anímic, relacional i espiritual.  

Aquí deixo algunes propostes i en altre ocasió en parlem mes: Et convido a imaginar-te en una situació molt dolorosa teva o d’altres persones properes, i pregunta’t : “¿Què penso? ¿Què sento físicament? ¿Què sento anímicament? ¿Què dic? ¿Què faig?
També et convido a pensar si t’agradaria o pot ser ja ho fas: parlar, plorar en companyia d’algu amb qui et vingui de gust, comentar que sents ràbia, por, culpa, o que necessites que t’escoltin, o escriure, caminar… Tria maneres de canalitzar saludablement la teva emocionalitat. Serà bo que et procuris maneres de païr-la; maneres de cicatritzar ferides.

Maria Antònia Plaxats
-Publicat a Revista RÀPITA, Octubre 2018-

Superar el sofriment davant pèrdues significatives

Xerrada col·loqui a càrrec de Maria Antònia Plaxats a Biblioteca Sebastià Juan Arbó, La Ràpita, divendres 02-11-18, a les 19h:

-Es pot superar el sofriment després d’una desgràcia?

.Hi ha dols bons i dols dolents?

-Podem trobar sentit a la vida després d’una desgràcia?

-Des de quina edat cal ensenyar als infants a gestionar les pèrdues?



D’això i més, en podem parlar el divendres 02-11-18.