Parlaries seriosament i en profunditat sobre
la mort amb persones desconegudes?
Això és el que es fa en un
“cafè de la mort”. Es tracta de cafès en els que hi vas quan vols, per a
reflexionar sobre la mort. Hi ha diferents models. En alguns, quan hi arribes seus allí on hi ha un
lloc lliure en una de les taules de quatre o sis persones. Hi ha pastes, aigua
i café. Algú presenta les regles de joc i es fan preguntes com: Com voldries
que fós el teu funeral? O Què és per a
tu la mort? Vols ser donant d’òrgans quan moris? Un dels objectius és facilitar l’ocasió de
parlar de la mort obertament i de manera serena en un ambient respectuós i
càlid. Aquest és un context diferent de les iniciatives ja existents des de fa
un munt d’anys com son grups d’ajuda mútua o trobades grupals terapèutiques.
Sembla que els cafés de la mort es van iniciar a Londres cap a l’any 2011, i
que a Catalunya ja ni ha algún. Em sembla una bona oportunitat per a intimar
respecte un fet tant universal com és la mort.
S’apropa Tots Sants, la
Castanyada i, des de fa uns anys, també Halloween. Per tant, aquests dies sembla
força oportú parlar de la mort, i aquí ho farem d’una manera que no és massa
habitual.
Quan
l’any 1989 vaig començar a incloure la mort i altres pèrdues significatives en
els meus interessos professionals com a psicoterapeuta, s’afirmava que a les
societats avançades la mort era llavors un gran tabú com ho havia estat el sexe fins feia no gaire. I ¿podem
afirmar en data d’Octubre de 2018 que ja no és així? Efectivament ja no és
així. Es pitjor. I segurament algú estarà pensant ara “Parlar de la mort i
altres pèrdues, si que encara és tabú per a moltes persones, però amb el sexe
no passa el mateix. Del sexe se’n parla molt… De sexe s’en practica molt”. Doncs no!
Be,
si. Practicar-lo si. Ara be, parlar-ne seriosament i des de la vivència
interior de cada persona, no. Llevat d’honroses excepcions, tot allò relacionat
amb el dolor anímic, es tracta per damunt o es vanalitza mitjançant llibres,
notícies, videojocs, pel·lícules, series d’assassinats, de guerra i altres
tipus de violència, desastres, morts... No obstant això, en poques ocasions es
tracta a fons la sexualitat, la mort, altres pèrdues i altres situacions
difícils de gestionar humanament.
En
relació al tema que avui ens ocupa, encara que no tothom ho fa, es cert que
sovint es viu d’esquenes a la mort com si aquesta no fós inherent a la vida. Si
no es perque de tant en quant la mort ens colpeja de ben d’aprop, no es tindria
gaire en compte. Per què? Per no fer-nos conscients que som finits; per evitar
el buït. Vivim com si la mort no existís, i això ens perjudica perque els
adults no ens preparem, i per tant, no preparem als infants i adolescents. No
ens n’ensenyen. No aprenem a gestionar-nos adientment amb la mort i
altres pèrdues.
Morim
perque vivim. Aprendre a gestionar-nos be
amb la mort, és aprendre a gestionar-nos be amb la vida. En l’anterior article parlaba de la necessitat de transformar saludablement el dol, és a dir permetre que les ferides
emocionals cicatritzin, o païr allò tan difícil de païr...
I
com que les persones expertes afirmen que el dolor davant una pèrdua és
universal, independentment de la cosmovisió que una persona tingui, més enllà
de creences religioses, tradicions espirituals i filosofies, les eines que aprenguem a fer servir en
relació a la mort, ens serveixen per a altres pèrdues, i viceversa.
Be,
i ara, canviem d’actitud. Ja hem filosofat una mica. Ja ens hem queixat una
altra mica… Ara parem de lamentar-nos; parem de dir allò que no està prou be, i
parlem de què podem fer en concret
per gestionar adientment o
gestionar millor la mort per tal que l’evitació no ens perjudiqui massa a
nivell físic, anímic, relacional i espiritual.
Aquí
deixo algunes propostes i en altre ocasió en parlem mes: Et convido a
imaginar-te en una situació molt dolorosa teva o d’altres persones properes, i
pregunta’t : “¿Què penso? ¿Què sento físicament? ¿Què sento anímicament? ¿Què
dic? ¿Què faig?
També
et convido a pensar si t’agradaria o pot ser ja ho fas: parlar, plorar en
companyia d’algu amb qui et vingui de gust, comentar que sents ràbia, por,
culpa, o que necessites que t’escoltin, o escriure, caminar… Tria maneres de canalitzar saludablement la teva
emocionalitat. Serà bo que et procuris maneres de païr-la; maneres de
cicatritzar ferides.
Maria Antònia Plaxats
-Publicat a Revista RÀPITA, Octubre 2018-