Podem guanyar quan perdem?

Pero… Com pots dir que es pot guanyar quan perdem?! Què puc guanyar jo amb la mort del meu fill? O de la mort dels meus pares? Què hi puc guanyar jo d’estar perdent la salut? O de l’accident del meu germà?  O d’haver perdut la collita després de l’aigüat?.  Segur que tu mai has perdut ningú o rés important!

Enfadades, ben enfadades, m’han increpat a vegades algunes persones en escoltar-me o llegir-me quan afirmo que després d’una pérdua significativa, podem tenir algún guany.

I ho segueixo mantenint. Ara be, per aprendre d’una pèrdua cal tenir les actituds necessàries que ens ajudin a fer-nos conscients dels guanys. I aquí es provoca una altra font d’enuig o com a mínim incredulitat quan manifesto que, sovint, les nostres actituds les podem triar.   Jo no puc triar les meves actituds! Simplement les tinc! -em diuen-.

Per descomptat que triar actituds adients per a extraure’n guanys de les pèrdues, demana la nostra voluntat, el nostre temps i el nostre esforç. També cal saber com aconseguir-ho.

I… què volem dir quan parlem de pèrdues? Considero que el concepte de pèrdua sempre l’hem d’entendre en sentit subjectiu i com allò que hem tingut i ja no tenim, o que hem volgut tenir i no arriba. I entendrem pèrdua en sentit ampli; pot tractar-se de la pròpia vida, la d’un èsser estimat, o pot ser una amistat, una feina, un estat social determinat, una funció física, etc. I… per què sentim tant una pèrdua? Dependrà de la nostra valoració d’allò que tenim i que es basa en un conjunt de factors racionals, emocionals i socio-culturals. Quan la valoració és positiva volem tenir-ho o retenir-ho i, si no ho logrem, patim. Quan més significativa és la pérdua, més dolor. I el dolor per una pèrdua va lligat al dol. En aquest cas, dol entés com a conjunt de processos psico-físics-emocionals-relacionals-espirituals a partir de la noció subjectiva de pèrdua.

Si estanquem els nostres pensaments, les nostres emocions, les nostres relacions, el procés de dol se’ns pot complicar i amb el temps ens pot enmalaltir. En canvi, si ens permetem fluir ens encaminarem cap a la màxima salut possible. I què vol dir això de la màxima salut possible? –ens podem preguntar-. Diferents persones anomenen de diferents maneres el què volen a partir d’una gran pèrdua. Unes diràn ”Que s’em tregui aquest gran malestar” , i es senyalaràn el pit, la gola o la boca de l’estòmac. Unes altres diràn ”Que em desaparegui aquesta llosa de damunt el cap”. Si diuen coses d’aquest estil, anem be. Si diuen coses com: ”Rés. No vull res.”, o si en preguntar-los-hi si algún dia volen estar millor diuen coses com ”Mai tornaré a estar be. Com podria jo viure tranquila després que la meva filla ha mort?”, pot ser anem malament, perque hi ha processos de dol saludables i d’altres que són tòxics. Jo parlo de la necessitat de transformar saludablement el dol, és a dir curar ferides emocionals, o païr… 

Com estanquem?  Com fluïm?  Ens estanquem quan ens quedem enganxats a un sol tipus de pensaments, emocions i accions, per exemple podem plorar o enrabiar-nos, mentre en altre moment no ens permetem somriure. O ens sentim culpables de tot i més. Fluïm quan canviem certes actituds nostres, que sense ser fàcil, tampoc és impossible.  Fluïm quan augmentem la nostra autoestima que no té rés a veure amb prepotència.  Fluïm quan sabem com canalitzar saludablement les nostres emocions.  Fluïm quan ens permetem passar d’uns estats d’ànim a altres. Fluïm quan ara plorem com a criatures i sentim por o ràbia, i al cap d’unes hores actuem amb serenor responsabilitat i valentia. Fluïm quan triem algú amb qui comentar allò que ens passa. Fluïm quan ens deixem ajuda. Fluïm quan guanyem per exemple en humilitat, paciència, solidaritat. Fluïm quan retrobem el sentit de la nostra vida…

Ah! I una recomanació tot això tant edificant del guanyar a partir d’una pèrdua, no ho hem de dir a una persona que acaba de patir una gran pèrdua si no volem perdre la relació amb ella, i valgui la redundància. Cal deixar passar un temps prudencial en què la ferida ja no estigui tant sagnant. Entre tant, podem fer-li costat de moltes maneres. 

Recordem la proposta. Per extraure’n guanys de les pèrdues, hem de triar actituds -és a dir prendre decissions- que ens permetin aprendre de l’experiència. Això és guanyar quan perdem. I com és obvi no buscarem el dolor per tal de crèixer com a persones. Ara be, ja que a la vida les pèrdues sovintejen, en lloc d’estancar-nos en el malestar, més val estar oberts a cicatritzar ferides i adquirir aprenentatges i, per tant, guanyar.   

Recordem també que darrera qualsevol sofriment hi ha ferides mal cicatritzades i que, en definitiva, tota crisi pot ser una oportunitat de canvi positiu.

Com ja sabem, fàcil no ho és. Impossible tampoc.

Maria Antònia Plaxats

-Publicat a Revista RÀPITA, Setembre 2018- 

Ens desbordem? Ens estanquem? o fluïm?

T’has desbordat o estancat mai emocionalment? O potser flueixes? Quina d’aquestes coses et passa més sovint?

La meva intenció en escriure aquests articles és aportar la meva experiència com a psicoterapeuta humanista, ara ja jubilada, i en els de setembre i octubre 2018 feia una sèrie de recomanacions que avui ampliaré referint-me a tota mena de situacions complicades que ens generen emocions de les quals, a vegades, no sabem què fer-ne. 

Avui em centraré en com canalitzar saludablement les nostres emocions per tal de potenciar la millor versió diaria de nosaltres mateixos en qualsevol situació de la vida i des de l’autoestima, que vol dir fer-ho tot el millor que saps i el millor que pots desde les teves possibilitats reals.

Cometrem errors, es clar que si!  Som humans! L’important és què en fem d’això. Si ens diem: Bé, jo soc així. Què hi farem! A qui li agradi be, i a qui no, que s’aguanti!  Pel meu gust, aquesta actitud no correspón a autoestima, sinó a prepotència per impotència que és ben diferent. Tampoc seria positiu dir-te: Soc un desastre! Es que ni m’ensurto, ni m’ensortiré! Des de l’autoestima l’actitud podria ser p.e. Quin greu em sap! Vaig a mirar si hi hi puc posar remei. I si no n’hi hagués, tindriem la voluntat d’aprendre d’aquesta experiència per fer-ho millor en un futur.

Com he dit, avui em centro en la cura de la nostra dimensió emocional per tal que no entorpeixi les capacitats de raonament i per tant, que ens  acompanyi en gestionar millor la nostra vida tant en el benestar com en el conflicte.  Cal evitar estancaments o desbordaments emocionals. Si contenim les emocions en excés, se’ns podreixen dins i afecten a la resta de les nostres dimensions: la física, la mental, la relacional i la espiritual. Si ens deixem anar sense control, podem inundar tot el que troben al nostre pas.

Algunes idees per a una gestió emocional saludable: primer cal conèixer i reconèixer els valors i creences que tenim, doncs impregnen els nostres pensaments i aquests són el motor del què sentim que alhora influeix, conscientment o no, en el que fem. En una negociació, actuaré diferent si estic convensuda que només puc guanyar si l’altre perd, que si m’adscric als valors del win/win, és a dir del guanyar/guanyar, una filosofia integradora que considera els interessos de totes les parts afectades i tracta d’establir opcions beneficioses per a tohom. Per tant, compte! Para uns instants. Respira lenta i profundament… Torna a respirar… I segueix.

Després cal conèixer i reconèixer allò que sentim realment. Si, des de l’autoengany crec que estic trista però en realitat estic enfadada o viceversa, malament, perquè em serà molt més difícil reflexionar amb calma i prendre decissions saludables.

També, després de parar uns moments, respirar profún i pot ser comptar fins a 10, cal decidir què volem fer amb allò que ens pot desbordar. Deixar-me anar perque estic tipa de contenir-me? Contenir-me perque veig que ja he vist que no arribo a bon port si em deixo anar sense reflexió prèvia? Tant en un cas com en un altre diem Uff! Què be que he pogut controlar-me… Ara bé… dins meu sento aquell xup xup del que he lograt controlar, però que segueix bollint… I ara què en faig?  Doncs aquí és on entra allò de canalitzar saludablement la emocionalitat. Cal transformar el xup xup en calma, i després de respirar, ho podem fer de moltes i diverses maneres. En un dels articles anteriors et convidaba a parlar, plorar en companyia d’algú amb qui et vingui de gust, comentar que sents ràbia, por, culpa, o que necessites que t’escoltin, o escriure, caminar. Sola o en companyia. Tu tries…

De les idees exposades aquí per a una bona gestió de les emocions, cadascú ha de trobar aquelles que li escauen millor. L’important és trobar les teves i practicar-les.

Maria Antònia Plaxats

-Publicat a Revista Ràpita Novembre 2018-

Parlem de la mort?

Parlaries seriosament i en profunditat sobre la mort amb persones desconegudes?

Això és el que es fa en un “cafè de la mort”. Es tracta de cafès en els que hi vas quan vols, per a reflexionar sobre la mort. Hi ha diferents models. En alguns, quan hi arribes seus allí on hi ha un lloc lliure en una de les taules de quatre o sis persones. Hi ha pastes, aigua i café. Algú presenta les regles de joc i es fan preguntes com: Com voldries que fós el teu funeral? O  Què és per a tu la mort? Vols ser donant d’òrgans quan moris?  Un dels objectius és facilitar l’ocasió de parlar de la mort obertament i de manera serena en un ambient respectuós i càlid. Aquest és un context diferent de les iniciatives ja existents des de fa un munt d’anys com son grups d’ajuda mútua o trobades grupals terapèutiques. Sembla que els cafés de la mort  es van iniciar a Londres cap a l’any 2011, i que a Catalunya ja ni ha algún. Em sembla una bona oportunitat per a intimar respecte un fet tant universal com és la mort. 

S’apropa Tots Sants, la Castanyada i, des de fa uns anys, també Halloween. Per tant, aquests dies sembla força oportú parlar de la mort, i aquí ho farem d’una manera que no és massa habitual.

Quan l’any 1989 vaig començar a incloure la mort i altres pèrdues significatives en els meus interessos professionals com a psicoterapeuta, s’afirmava que a les societats avançades la mort era llavors un gran tabú com ho havia estat el sexe fins feia no gaire. I ¿podem afirmar en data d’Octubre de 2018 que ja no és així? Efectivament ja no és així. Es pitjor. I segurament algú estarà pensant ara “Parlar de la mort i altres pèrdues, si que encara és tabú per a moltes persones, però amb el sexe no passa el mateix. Del sexe se’n parla molt… De sexe s’en practica molt”.  Doncs no!

Be, si. Practicar-lo si. Ara be, parlar-ne seriosament i des de la vivència interior de cada persona, no. Llevat d’honroses excepcions, tot allò relacionat amb el dolor anímic, es tracta per damunt o es vanalitza mitjançant llibres, notícies, videojocs, pel·lícules, series d’assassinats, de guerra i altres tipus de violència, desastres, morts... No obstant això, en poques ocasions es tracta a fons la sexualitat, la mort, altres pèrdues i altres situacions difícils de gestionar humanament.

En relació al tema que avui ens ocupa, encara que no tothom ho fa, es cert que sovint es viu d’esquenes a la mort com si aquesta no fós inherent a la vida. Si no es perque de tant en quant la mort ens colpeja de ben d’aprop, no es tindria gaire en compte. Per què? Per no fer-nos conscients que som finits; per evitar el buït. Vivim com si la mort no existís, i això ens perjudica perque els adults no ens preparem, i per tant, no preparem als infants i adolescents. No ens n’ensenyen. No aprenem a gestionar-nos adientment amb la mort i altres pèrdues.

Morim perque vivim. Aprendre a gestionar-nos be amb la mort, és aprendre a gestionar-nos be amb la vida. En l’anterior article parlaba de la necessitat de transformar saludablement el dol, és a dir permetre que les ferides emocionals cicatritzin, o païr allò tan difícil de païr... 

I com que les persones expertes afirmen que el dolor davant una pèrdua és universal, independentment de la cosmovisió que una persona tingui, més enllà de creences religioses, tradicions espirituals i filosofies, les eines que aprenguem a fer servir en relació a la mort, ens serveixen per a altres pèrdues, i viceversa.

Be, i ara, canviem d’actitud. Ja hem filosofat una mica. Ja ens hem queixat una altra mica… Ara parem de lamentar-nos; parem de dir allò que no està prou be, i parlem de què podem fer en concret per gestionar adientment o gestionar millor la mort per tal que l’evitació no ens perjudiqui massa a nivell físic, anímic, relacional i espiritual.  

Aquí deixo algunes propostes i en altre ocasió en parlem mes: Et convido a imaginar-te en una situació molt dolorosa teva o d’altres persones properes, i pregunta’t : “¿Què penso? ¿Què sento físicament? ¿Què sento anímicament? ¿Què dic? ¿Què faig?

També et convido a pensar si t’agradaria o pot ser ja ho fas: parlar, plorar en companyia d’algu amb qui et vingui de gust, comentar que sents ràbia, por, culpa, o que necessites que t’escoltin, o escriure, caminar… Tria maneres de canalitzar saludablement la teva emocionalitat. Serà bo que et procuris maneres de païr-la; maneres de cicatritzar ferides.

Maria Antònia Plaxats

-Publicat a Revista RÀPITA, Octubre 2018-

Xerrada col·loqui: Superar el sofriment davant pèrdues significatives

Xerrada col·loqui a càrrec de Maria Antònia Plaxats a Biblioteca Sebastià Juan Arbó, La Ràpita, divendres 02-11-18, a les 19h:

-Es pot superar el sofriment després d’una desgràcia?

.Hi ha dols bons i dols dolents?

-Podem trobar sentit a la vida després d’una desgràcia?

-Des de quina edat cal ensenyar als infants a gestionar les pèrdues?

D’això i més, en podem parlar el divendres 02-11-18.